No sé si ho heu sentit, però darrerament he escoltat diverses vegades la següent afirmació:
“les asseguradores pugen les primes i deixen fora les persones grans”.
La realitat és força més complexa… i mereix ser explicada amb honestedat.
En el meu dia a dia professional hi ha una pregunta que es repeteix més del que ens agradaria:
què fem quan la prima de l’assegurança de salut dels nostres pares ja no es pot pagar?
L’origen del problema: el cost de tenir cura de la salut
L’atenció sanitària avui costa molt més que fa 10 o 20 anys:
Tecnologia mèdica cada vegada més avançada
Proves diagnòstiques més freqüents i sofisticades
Major esperança de vida, però també més cronicitat
Increment d’hospitalitzacions, tractaments i medicació
Manca de professionals sanitaris i augment dels costos mèdics
Òbviament, la sanitat privada no és aliena a aquesta realitat. En conseqüència, les companyies asseguradores, si volen continuar prestant servei, es veuen obligades a ajustar les primes.
No per manca de sensibilitat, sinó per pura sostenibilitat.
Les persones grans, al centre de l’impacte
El problema apareix quan aquestes pujades recauen sobre aquells que:
Tenen ingressos més limitats
Necessiten més atenció mèdica
I disposen de menys marge de maniobra
Persones que van ser previsores, que durant anys van pagar la seva assegurança, i que quan més la necessiten es troben amb renovacions difícils o directament inassumibles.
El dilema és dur: continuar pagant amb enormes esforços… o abandonar la sanitat privada.
Els fills, atrapats entre l’estima i la realitat
Aquí convergeixen l’economia i l’estima. No és només una situació econòmica, és profundament emocional.
Els fills vivim vides cada vegada més complexes, amb més obligacions i menys temps. I tot i això, hi ha una cosa que no negociem: volem cuidar bé els nostres pares.
Però ens trobem entre dos focs: primes que pugen i una sanitat pública clarament col·lapsada, amb llistes d’espera brutals i els nostres pares… sense atenció mèdica quan la necessiten.
A la meva mare, per exemple, amb un problema gàstric molest, després d’haver d’anar primer al metge de capçalera, més de 6 mesos d’espera perquè la visiti l’especialista.
Per acabar, una idea clau
Enmig d’aquest escenari tan tensionat, comencen a aparèixer noves fórmules més accessibles per a les persones grans.
Un exemple és una pòlissa diferent que té Occident, l’assegurança Bienestar Senior:
👉 des de poc més de 18 € al mes, permet accedir a la sanitat privada i evitar llistes d’espera interminables.
Per descomptat, jo l’he contractada per als meus pares, amb 88 i 81 anys.
No és una solució universal, però pot ser una alternativa real.
I, ja posats a reflexionar:
❓ estem, com a societat, realment preparats per cuidar la nostra gent gran sense que la salut es converteixi en un luxe?
